This is the end

Sona el This is the end dels The Doors de fons, s'acaba el festival. 31 pel·lis i unes quantes entrevistes, després això finalitza. Aquest format de weblog crec que ha anat bé per explicar el que passava aquí (com ja vam fer l'any passat). Espero que el que hagi dit hagi servit per algú a l'hora de decidir les pel·lis que anirà a veure i que hagi resultat mínimament interessant. Aquí teniu uns comentaris per fer les crítiques que vulgueu ;-) No us passeu!
Ens veiem l'any que ve!

I els guanyadors són...

Millor pel·lícula: Zatoichi
Millor director: Alexandre Aja, per Haute Tension
Millor actor: Robert Downey Jr., per The singing detective
Millor actriu: Cecile de France, per Haute Tension
Premi especial del jurat: Gozu
Premi del públic: Zatoichi
Premi de la crítica: Le temps du loup
Millor guió: Le temps du loup
Millor fotografia: The Tesseract
Millor banda sonora original: Zatoichi
Millors efectes visuals: Gozu
Millor direcció artística: The Texas chainsaw massacre
Millors efectes de maquillatge: Haute tension
Premi Noves visions: Ascension
Director revelació: Lee Soo-youn, per The uninvited
Premi Orient Express: Ong-Bak, muay thai warrior
Premi del públic Anima't: Tokyo Godfathers

A part, hi ha hagut mencions especials per 29 palms, per "incomodar l'espectador", per Tokyo Godfathers a la secció Orient Express, per All tomorrow parties. No ha estat un palmarès gaire discutit (en comparació a l'any passat, on va guanyar el Dracula de Guy Maddin, un film mut en blanc i negre, de ballet i amb un dràcula xinès). Personalment, m'han semblat excessius els 3 premis per Haute tension i em semblen molt bé, com havia dit, que s'hagi premiat Zatoichi i Le temps du loup. La guanyadora a Orient Express, Ong-Bak, no em va semblar pas un gran film. Té grans escenes de lluita, això sí. A veure si aquests premis ajuden que molts d'aquests films orientals s'estrenin per aquí...

Molt bona cloenda

Aquest matí he vist el meu film número 30 a Sitges i el que tancarà el festival (no per mi, que a la tarda me n'aniré a veure Twins effect, una de vampirs adolescents). El film de cloenda es diu 11:14 i m'ha agradat molt. A la primera escena veiem un home conduint un cotxe, mig borratxo, fins que xoca amb alguna cosa. Són les 11.14. A la carretera hi ha un senyal que indica que hi passen cèrvols, però no és un animal sinó un home, amb el cap destrossat. A partir d'aquí la pel·li ens va ensenyant tots els fets que van passant (un altre atropellament inclòs) abans de l'hora de l'accident. Tots els personatges i els detalls van lligant fins a quedar entrellaçats.

Ahir a la sala de visionat comentàvem Haute tension, el film francès de què vaig parlar fa uns dies i que em semblava molt trampós. Hi havia un altre periodista que es va ficar a la nostra conversa. L'havia vist al cine i no el va convèncer. Però la va tornar a veure i hi va descobrir un detall al començament que explica el canvi que hi ha més tard al film i que li dóna molt més sentit. Sabent això, ja no em sembla tan trampós i millor pel·lícula...

A les 12.45 hi ha la roda de premsa on comunicaran els premis. Tan bon punt ho sàpiga ho escriure aquí: jo aposto per Zatoichi i Le pacte des loups. A veure què tal em surt la porra. Ah, i pel Barça-Madrid, posats a apostar, dic que quedaran 1-3.

Dragonhead es desenfoca

Literalment. Estava mirant avui Dragonhead al Retiro i la pantalla s'anava desenfocant cada certs moments. Ha començat un concert de xiulets entre el públic, ha parat i després algú ha saltat amb un "quins collons" que ha estat aplaudit únanimament. Anem a la pel·li: ja havia rebut opinions de gent que la va veure dimecres. El Raül em deia "no val res", als comentaris d'aquest weblog el Raimon i el War3pr, com a amants del manga original, deien que havia estat una gran decepció. El Txus en canvi comentava que li va semblar "una excel·lent adaptació del manga". Afegeixo la meva opinió: té alguns moments molt aconseguits a nivell visual (i alguns efectes que canten una mica) però en general m'ha donat la impressió que han desaprofitat l'enorme potencial de la història. Le temps du loup explicava una situació similar de gent desesperada enmig del caos i amb molts menys elements en treia moltíssim més suc. Per cert, per si algú no està familiaritzat amb la història, tracta d'un parell d'estudiants que són els únics supervivents d'un accident de tren. Més tard s'adonen que és tot el país que està sumit en el caos i els pocs supervivents s'estan tornant bojos...

Direcció equivocada

Un dels últims films de terror adolescent fet als Estats Units és Wrong Turn. Un títol encertat: perquè haurien d'haver triat la via de l'originalitat i no la de la repetició i previsibilitat que han triat. Tan bon punt veiem els 6 nois protagonistes junts ja sabem (i en quin ordre) moriran i qui se salvarà. En aquest cas, els dolents són uns monstres (segons el començament del film, fruit de l'endogàmia) caníbals. Em va impactar més la història que vaig llegir ahir al diari del caníbal que va concertar una cita per Internet amb un tio que va devorar. D'aquí a un parell d'anys en veurem l'adaptació cinematogràfica a Sitges? No fa falta, senyors productors...

El samurai cec

Zatoichi és un personatge de llegenda al Japó. Un rodamón cec que treballa de massatgista i que volta pel món caminant amb el seu bastó, que té una espasa amagada. Ser cec li permet tenir altres sentits molt desenvolupats i convertir-se en un lluitador invencible. D'aquest personatge se n'han fet molts films al Japó i ara n'ha arribat una nova revisió de la mà d'un dels grans noms del cine japonès: Takeshi Kitano. En aquest cas, el samurai lluitarà per venjar la mort de la família de dues geishes. No puc ser molt objectiu perquè aquest tipus de contes/llegendes orientals m'agraden molt (com la magnífica Hero). A Zatoichi el Kitano ha facturat un gran film que probablement també pugui sucar algun premi al palmarès d'aquest festival. Com a nota curiosa els moments de (paròdia?) de musical que trobem saltejats per la pel·lícula, especialment el llarg número de claqué japonès del final del film. Una bona dosi de diversió... i força sang en els espectaculars combats a espasa (que rivalitzen amb les carnisseries d'Uma Thurman a Kill Bill). A part de l'actuació minimal de Kitano (mou els mateixos músculs facials de sempre), hi apareix com a gran secundari Tadanobu Asano, que fa de guardespatlles del dolent de la pel·li. Avui me l'he trobat per Sitges i no he pogut resistir fer-me una foto amb ell: és el que feia de Kakihara a Ichi the killer!! Curiositat: Zatoichi l'havia de dirigir el Takashi Miike amb el Kitano d'actor, però al final el Kitano va dir que volia tot el pastís i així es va quedar :O

Fent el "golfo"

No sigueu malpensats! Avui m'he avançat i he vist una pel·lícula que es projectarà a la sessió golfa de demà a Sitges, The Forbiden Zone. En dues paraules: in-descriptible. Poseu a la ment The Rocky Horror Picture Show: més delirant encara. Un musical inexplicable que inclou un rei nan, una princesa amb tendència al top-less, un home amb cap de granota o una classe on entre els alumnes he vist Hitler! L'ha dirigit Richard Elfman (a qui entrevisto demà) més conegut per ser el germà de Danny Elfman (el compositor de bandes sonores com Pesadilla antes de Navidad). Precisament en aquest film el Danny feia la seva primera banda sonora (amb el grup Oingo Boingo). La part musical és de molta qualitat. No es pot dir el mateix dels decorats, de l'estil obra de final de curs. Es podrà veure demà a la 1.15 de la matinada. Si no podeu, us feu-vos-en una idea més directament mirant el tràiler. No digueu que no és una anada de bola!

Doble sessió de japonès

Desgraciadament no estic parlant d'un empatx de sushi, sashimi i tempura. Avui he tingut un parell d'entrevistes, primer amb Joji Iida (director de Dragonhead) amb qui hem parlat sobretot de manga i anime i la seva influència en el cinema de Hollywood actualment. A la tarda, uns 10 minutets amb Takashi Miike: seriós i sense treure's les ulleres Matrix en cap moment. Això sí, m'ha confessat que és un fan dels Monty Python. Però que el que li feia més gràcia era el contrast entre la sèrie dels humoristes anglesos i l'anunci japonès que venia després. No us perdeu l'entrevista quan la publiquem! ;-)

La perla del Festival

A Sitges hi ha moltes pel·lícules absolutament desconegudes, de les quals no tenim cap mena de referència. Llavors ve el dubte: l'hauria de veure, me la podria saltar? I algú diu: "no te la perdis, és la perla del festival". Aquesta frase anava referida a algunes de les pel·lis més infumables del festival, com Dancing, Qui a tué Bambi o Le pharmacien de garde (predomini del cine francès). Avui per fi he vist la perla real i francesa del festival: Le temps du loup. Una delícia de Michael Haneke (l'autor de Funny games) que demostra que no calen molts recursos per edificar una gran pel·lícula. Una família torna a casa seva i s'hi troba desconeguts: a partir d'aquí es complicarà perquè es viu a tot arreu una situació de fi del món. Els aliments escassegen i això provoca situacions dramàtiques entre la gent, que ha de lluitar per beure, menjar i, en definitiva, sobreviure. Resumint: no us la perdeu quan l'estrenin al cine. A més, molt probablement s'emportarà algun premi aquí a Sitges. Després, (error) en comptes de digerir la pel·li i discutir l'ambigu pla final m'he posat a veure Cold creek manor, un fluix film dirigit per Mike Figgis que explica la història d'una família (Dennis Quaid, Sharon Stone i els seus dos fills) que deixa la ciutat i es trasllada a viure a una gran casa al camp, que han hagut de deixar els propietaris perquè no n'han pagat la hipoteca. Però la hipoteca no és l'autèntic terror del film, sinó el fill dels propietaris (Stephen Dorff) que és una mala persona. El personatge de Dennis Quaid anirà descobrint el seu passat fosc...

De por

Figureta d'Alien que hi ha a la sortida del cinema de l'Auditori i foto de Takashi Miike (més simpàtic realment del que sembla a la foto).

"Y'akuza"

Avui ha estat el meu dia dels titulars dolents i les pel·lícules de Takashi Miike. M'he saltat Dragonhead (que em reservo per divendres al Retiro), i me n'he anat a veure Graveyard of honor, un film del 2002 del Miike. Mai podràs dir un dels últims amb aquest home, perquè roda unes 5 pel·lis a l'any. Aquest, com Gozu, també està situat en el món dels yakuza, però aquest és més clarament un pur film d'aquest tema, amb una bona història, una bona narració i bons actors. Veiem un membre de la màfia japonesa que cau en desgràcia després d'atacar els seus caps. Menys friki i més clàssica (i millor film) que Gozu, però que tampoc oblida alguns tocs esbojarrats marca de la casa. Com el protagonista atacant les desenes de polis que l'esperen, des del balcó de casa seva i vestit amb calçotets. Quan se li acaben les bales, treu la bandera blanca. El mateix Miike (demà em toca el torn d'entrevistar-lo) ha presentat el film d'avui. És de la broma: ha dit que les pel·lis de yakuzas li fan por.

Aquests dies mentre mirava pels comentaris d'aquest weblog i saltant de web a web he anat a parar a una pàgina que està cobrint també el festival i en català: L'Hotel Elèctric. Feu-li un cop d'ull ;-)

Mi Gozu en un "pozu"

Perdó pel titular, però necessitava escriure aquesta parida sobre Gozu, la pel·lícula del japonès Takashi Miike que s'ha projectat avui. Els qui hagueu vist films com Audition, Dead or Alive o Ichi the killer ja sabeu el que us podeu esperar: les sortides de to més impensables. En aquest cas, però, no pel camí de la ultraviolència. Tal com ha explicat a la roda de premsa, Miike va rebre un guió de yakuzas (la màfia japonesa) i va dir-li al productor: "dóna'm uns dies, que ho arreglo una mica". Per fer-la diferent hi ha introduït un monstre del cos humà i cap de toro (el Gozu i un canvi de cos d'un personatge, a l'estil de Carretera perdida del Lynch). Potser no és un film rodó, però és pura diversió. Això tenen els seus films: et sorprenen i et fan riure perquè no esperes per on sortirà la pròxima barbaritat. Només començar, un yakuza, que està una mica volat, assegura que un gos que hi ha al carrer és un animal entrenat per matar. I realment és un gos que l'únic perill que comporta és el de trepitjar-lo, per la seva mida. El que fa el gàngster és sortir al carrer i fotre-li una pallissa absolutament còmica al gos. Això sí: les associacions de defensa dels animals no en sortiran gaire satisfetes. Abans d'aquesta he vist una pallissa francesa titulada Qui a tué bambi. El director es pensava que imitant les melodies de Twin Peaks n'hi havia prou per crear el suspens i l'atmosfera de la sèrie. S'ha equivocat. Aquesta història sobre un hospital i un metge que abusa de les pacients anestesiant-les ha estat un turment (per lenta i poc interessant) a primera hora del matí.

Gibraltar és l'esperança

Al meravellosament animat film coreà Wonderful Days, el planeta està cobert per la pol luci?, per? hi ha un oasi on encara es veu el cel blau i es pot tastar la llibertat... i és Gibraltar! Encara és més important estratègicament del que pensàvem! Tal com deia, a nivell tècnic, és una pel li espectacular (barrejant el 2D i el 3D). A nivell d'hist?ria ja fluixeja una mica més. Ens ensenya un futur postapocal?ptic on hi ha una gran ciutat tancada i protegida de la pol luci?, que per altra banda és el que els d?na energia. A fora de la ciutat, hi viuen els repudiats: i sembla que tenen una pol?tica d'immigraci? molt més contundent que la que tenim aqu?. Per? l'energia s'està acabant i la soluci? (si els rebels no ho paren) és contaminar més. Segur que uns quants empresaris s'hi sentiran molt identificats...

El cinema coreà apunta alt

Avui és el dia de Corea a Sitges. S'hi han muntat una sèrie d'actes institucionals i projeccions de pel·lis del país per celebrar-ho. El coreà, tal com s'ha explicat a la presentació, és el cinema més emergent a Orient. Té unes característiques més properes al cinema occidental i això ha fet que s'hagi pogut exportar més fàcilment. Els últims anys ha tingut un boom, tant exportant als països del seu voltant com al propi. Han passat d'estar dominats per les produccions nord-americanes a tenir al voltant d'un 50% de quota de pantalla i amb molts èxits taquillers. Coincidint amb això, avui al matí he vist un film coreà, Memories of a murder, que va triomfar al Festival de Sant Sebastià (va guanyar la Conxa de Plata i millor director novell...). M'ha agradat molt. Tracta d'un assassí en sèrie (gens gore, per cert, el film) que ataca noies els dies de pluja en un poblet de Corea. Molt ben resolta.

No saben viatjar pel temps!

Time line explica la història d'un grup de gent que està treballant en uns jaciments d'un castell i viatja al passat, concretament a l'Edat Mitjana. No és l'argument més original de la història. Però després aquest grup ens ensenya que no ha après res veient pel·lis com Regreso al futuro. No sap tothom que si viatges al passat no has de participar-hi perquè hi poden haver canvis en el futur? És elemental! El film, per cert, una decepció. Una superproducció de Hollywood on destaquen tots els tics negatius que sovint això comporta. Històries d'amor, frases suposadament enginyoses que queden bé al tràiler, personatges freakies que es veu clar que seran els que moriran primer... l'estrenen aquest divendres, per si hi ha algú que encara vulgui provar sort. Sessió sorpresa: no va ser El retorn del rei, sinó una pel·li d'animació japonesa dels 80... sense subtítols!! M'han comentat una anècdota divertida: al Retiro en van passar una de xinesa del Chang Cheng també sense subtítols, però aquest cop van donar al públic uns audífons, on algú anava traduïnt tot el que deien els personatges, però, és clar, sense actuar ni fer veus per a cada personatge. Resultat: tothom rient :-)

Enamorats de la Katie

No sembla pas gaire complicat enamorar-se de la Katie Holmes. És la protagonista d'Abandon, un thriller psicològic on els principals personatges masculins s'enamoren d'ella. El que passa després no ho avanço, no és qüestió d'aixafar el final. No passarà a la història del cinema, però es deixa veure. Té, però, un personatge que m'ha irritat profundament. Un noi ros que comparteix amb el Dawson televisiu (sèrie on sortia la Katie) la seva pedanteria. Diria més: aquest fa molta més ràbia que el Dawson. Un tio que amb 20 i pocs anys ja està de tornada de tot i té totes les claus de comprensió de l'art i el món. Tornem a la Katie: també sortia, fent d'infermera, a The singing detective, que he vist aquest matí: el seu moment estel·lar era una curiosa escena eròtica on untava de crema la pell destrossada per la psoriasi del protagonista.

"El retorn del rei" a Sitges??

Atenció!! Avui hi ha una sessió sorpresa... i m'acaben de comentar que podria ser El retorn del rei. En anglès, sense subtítols, cal avisar. NO ESTÀ CONFIRMAT. Una filtració per vendre més entrades de la sessió sorpresa o realment el que es veurà? No ho sabem. Canviant de tema, fa una estona he vist una pel·li avorrida, avorrida: Dancing. L'han presentat (la Txe Arana, que substitueix l'habitual Fina Brunet) com a cine experimental: ja m'ha entrat la por aquí. Era la història d'un senyor que s'assembla al Joaquín Ramos Marcos i la seva parella gai, que viuen en una casa molt gran i comencen a veure coses rares. El Homer diria: "me aburrooooo". Actualització: Ho he preguntat més tard (el tema sessió sorpresa d'El retorn del rei) a gent del festival i m'han assegurat que no, que se'n passaria una altra (que no han volgut desvelar).

Dir "cool" és poc?

M'he perdut a primera hora una de les pel·lis a concurs, Twentynine palms. La presentaven com la pel·li polèmica del festival. Després he fet un sondeig d'opinió, i de les 4 persones consultades (ja veus tu, quina fiabilitat) un 25% diu que és genial i un 75% que és una merda. La mateixa que ha tingut la que han projectat després (i que aviat s'estrenarà als cinemes), The singing detective. En la sinopsi del film ens la definien en una frase: "Dir cool és poc". No diria tant: la paraula cool en aquest festival pertany a Tarantino. Explica la història d'un escriptor de novel·les de detectius que és a l'hospital amb un greu problema de psoriasi. Mentre s'hi està, viu una realitat paral·lela: hi està reescrivint la seva novel·la sobre un detectiu cantant. Un film d'aquells on es barreja realitat i ficció, aquesta darrera constantment amanida amb números de musical. He estat mirant el recull de crítiques a Rotten Tomatoes: com 29 palms, divisió d'opinions amb domini de les negatives. Com a mínim, sempre serà millor que deixar-la indiferent. A mi, per cert, m'ha agradat: la recomanaré quan l'estrenin.

Masao & Tobe

Per un cantó, Masao Maruyama (president de la companyia d'animació japonesa Madhouse) presentant l'anime ciclista Nasu, vestit com el corredor protagonista. Al costat, Tobe Hooper, la ment perversa que va idear La matança de Texas. L'he entrevistat i sembla molt bona persona!

Un gran anime nadalenc

Nadal (falta poc, per cert) és època de films a la tele i al cinema per veure en família. Històries de personatges que acaben fent bones accions i mostrant el seu vessant més afectuós i de bona persona. Sent sincers, la majoria són per empatxar-se de tanta dolçor, però de tant en tant surten films que valen molt la pena. He vist Tokyo Godfathers, el tercer llargmetratge del prestigiós director japonès Satoshi Kon. Tres vagabunds (un transvestit, un home que ho va perdre tot per la beguda i les apostes i una noia fugada de casa) es troben un nen entre les escombraries en plena època nadalenca. Decideixen buscar la seva mare i tornar-l'hi: comença un seguit d'aventures memorables, tant pel dibuix com per la narració, com pels genials tocs d'humor. He sortit amb la mateixa impressió que l'any passat amb El viatge de Chihiro: que allà al Japó hi ha gent que sap fer les coses molt bé i que podrien competir perfectament amb les grans produccions d'animació d'Occident (de moment, com a mínim pel nombre de sales on es projecten, això no passa). Pel que vaig llegir l'han proposat per a l'Oscar. Creueu els dits perquè la nominin: així hi haurà més possibilitats que l'estrenin en condicions aquí.

Bogeria o genialitat?

Per començar la tarda, una pel·li de les que m'agraden. Per un fan de Faemino y Cansado com jo, llegir a la sinopsi d'una pel·li "humor de l'absurd" és un senyal diví. I encara que tingui poc a veure amb la parella còmica, Ce jour la també m'ha fet riure. És la història d'un parell de bojos que assassinen unes quantes persones. D'una forma molt casual, divertida i gens premeditada. Bé, això és el fet circumstancial. De fons hi ha una intriga respecte a una herència i unes empreses que van camí de fer fallida. Els dos protagonistes són assassins, però la seva bogeria i la particular visió que tenen del món els fa entranyables. També s'ha de dir que la resta de personatges del film no són bojos, però normals, normals... no ho són pas. M'apunto el nom del director, Raoul Ruiz, a veure si puc veure algun dia alguna altra cosa seva...

"Ce" l'engany!

9 del matí: veig Haute tension, una pel·li francesa d'assassinats molt violents amb una família francesa i una amiga de la filla d'aquests de protagonista. Sense ser res de l'altre món no anava malament la cosa (li havia perdonat el fet de fer-me despertar tan d'hora quan han posat un tema de Muse a la banda sonora) però de sobte hi ha un gir que canvia tot el que has vist fins llavors. I no ha colat. Aquests salts mortals es poden fer, però cal saber-ne... M'apunto el nom de la protagonista, Cecile de France, a la meva llista personal de guapes del cine. Quina llàstima que al final s'hagi cancel·lat la seva presència a Sitges! Després d'aquesta pel·li, ha tocat un respir de sang que m'ha anat molt bé. Looney Toons: back in action, és una barreja d'imatge real i els dibuixos animats de la Warner (com a Space Jam, aquella del Michael Jordan). Distreta, amb alguns gags que funcionaven bé i molta conya sobre el món del cinema i els mateixos estudis Warner. No aportarà gran cosa a la història del cinema, però tampoc molesta estar acompanyat una estona de les aventures del Pato Lucas, el Bugs Bunny o el diable de Tàsmania. D'aquelles que seran "Aptes per a tots els públics". Que a Sitges això no es pot dir gaire...

Rob Zombie, de la música al terror

Tot i que després de veure Kill Bill tota la resta queda eclipsada, encara he vist un parell de films força notables. Primer Ong-bak, una història força convencional sobre un noi "catxes" que ha de recuperar una estatua sagrada, robada al seu poblat. La seva particularitat és que és un expert en l'art marcial del muai thai (evidentment, li facilita les coses). Bàsicament, repartir llenya a tort i a dret i, pel que hem vist, amb especial destresa a clavar cops de colze al cap. Les escenes de lluita estan molt ben coreografiades i l'estil de lluita del protagonista (un tailandès que no em sonava de res) és impressionant. Es mou amb un estil i una fluïdesa de moviments espectaculars, fet que es feia especialment palès en les escenes de persecució pels carrers. Després d'aquesta, he tingut una clàssica sessió del Retiro a Sitges. És a dir: terror, sang i aplaudiments cada cop que hi havia un assassinat especialment contundent. En línies generals, l'argument era prou semblant al de La matança de Texas, però amb un estil visual molt particular. El que ja havíem vist en les portades dels discos de White Zombie i en els dissenys escènics d'aquest grup i de quan el director actuava en solitari. Ha fet un bon debut en el cine.

Segura, geni i figura

Santiago Segura és garantia de diversió. Avui, a la roda de premsa d'Una de zombies, de la qual és el productor (i actor secundari) ha deixat unes quantes frases de les seves sobre la pel·li: "No és una pel·lícula de la qual estigui orgullós... però tampoc m'avergonyeix". "El pressupost del film? Diguem que més que El ete y el oto i menys que El senyor dels anells. "El terror espanyol fa riure o pena. Nosaltres hem optat pel riure. Jo quan començava feia curts que volien ser de por, però els meus amics no paraven de riure. Llavors vaig veure que tenia futur".

Per què no fas més pel·lis, Tarantino?

Estil, classe, sang, lluites amb espasa, Uma Thurman (impressionant, guapíssima), Lucy Liu, jardins zen, neu, motos grogues... ai, quina bona estona que acabo de passar al cine veient l'última del Tarantino, Kill Bill. Els diàlegs enginyosos no són un component tan important com a Reservoir Dogs i Pulp Fiction. Tampoc hi fan falta, les imatges parlen per si soles i més quan estan rodades amb tant estil com aquestes. Res, que ja vull veure'n la segona part!! M'ha semblat molt curiós que ens mostrés el flashback de la història del personatge de la Lucy Liu en anime. He de buscar alguna entrevista on expliqui per què ho ha decidit fer així... Ah, i de sang per donar i per vendre: el recurs més habitual són extremitats tallades de d'arrel i l'hemoglobina que comença a rajar com una font. He dit que realment m'ha agradat molt?

Festaaaaa

Ahir a la nit vaig anar a la festa del 50 aniversari de Filmax. Tios disfressats de Charlot i Groucho, actuacions musicals, famosos (Pepe Navarro, Goya Toledo, actors varis...) i barra lliure. M'agradaria dir "fins aquí puc llegir", però realment la cosa no va donar per molt :P Em vaig retirar d'horeta.

Anime i toros d'Osborne

Tenia molta curiositat per veure Nasu: summer of andalucia, un anime amb un protagonista de nom Pepe que corre la Volta Ciclista a Espanya. La pel·lícula (minifilm, més aviat: 47') està ben narrada i té tota la passió que pot tenir una etapa plana de la Volta a Espanya amb un grup d'escapats on hi ha el nostre protagonista. El millor, amb diferència (i que va fer riure tot el públic) van ser les referències a l'Espanya de postal. Ara fan una paella, ara ballen sevillanes... i el millor al final. Pepe fent una salutació militar a un toro d'Osborne. Abans de Nasu hi va haver una presentació de les produccions de l'estudi d'anime Madhouse aquest 2003. L'estrella va ser Afrosamurai, una història de sang i espases protagonitzada (com els més perspicaços podran endevinar) per un samurai que porta el pèl estil afro. I a més sembla que li agrada el hip hop i el consum de cigarretes del riure. El film i aquesta presentació la va introduir el president de la companyia Madhouse. Digue-li freaky, però va sortir a parlar amb un mallot ciclista. Quan tingui l'ocasió ja penjaré la foto. Abans de la sessió d'animació japonesa vaig anar a veure Fear X, un thriller d'intriga sobre un home que investiga la mort de la seva dona, d'on només sobresortia John Turturro i les escenes oníriques a l'hotel, al més pur estil David Lynch de Carretera perdida.

Serra que serraràs

Això ja es comença a assemblar més al Sitges que coneixia. La primera sessió per a periodistes, a les 9 del matí. I ara, a les 12.30 ja he vist dues pel·lis i he fet dues entrevistes. La primera, El Cid, una ambiciosa pel·li d'animació espanyola sobre la llegenda de Rodrigo Díaz de Vivar, El Cid. Bona animació, una història prou entretinguda i, per mi, un doblatge una mica xungo. Especialment El Cid, que el feia, amb poca vivesa, Manel Fuentes. I també el dolent, que em recordava massa l'Apu dels Simpsons. Potser he vist molts capítols de la sèrie, però és que quan tancava els ulls estava visualitzant el Badulake de l'Apu! Després ha arribat el mal rotllo: el remake de La matança de Texas. Els remakes acostumen a ser molt inferiors a l'original (em ve Psicosis al cap), però en aquest cas han fet una cosa molt digna. Trepidant, horroritzant i amb molts més mitjans que l'original. Recomanada: evidentment, si sou dels que aguanten aquest tipus de cinema. I el soroll de la serra elèctrica en la nova versió, amb el dolby surround, se sentia a la pell. A l'acabar, un parell d'entrevistes amb Unax Ugalde i Pau Freixes, pel film d'ahir, Cámara oscura. Les publicarem al febrer, quan estrenin la pel·li. Molt bé els dos, especialment el Pau: després hem parlat amb passió de l'edició extensa d'El Senyor dels Anells. Sí, hi estic obsessionat.

El nen del mal rotllo

Confesso que no he vist La maldición (que diria que encara està en cartellera a Catalunya). Avui he saltat directament a veure'n la segona part, The grudge 2. No és una cosa tallada en dues parts com Matrix, així que cap problema. És una pel·li que segueix l'estela de moltes japoneses que hem vist últimament (The Eye, The Ring...). És a dir, darrere d'una situació aparentment normal i quotidiana, apareix un fet/personatge estrany que és el que ens genera els ensurts de la pel·li. En aquest cas, ben treballats i provocats per un nen fantasma que donava bastant mal rotllo. Imagineu-vos un Macaulay Culkin època Solo en Casa que és semitransparent i apareix sorprenentment en els moments menys pensats. En definitiva, bona pel·li dins el seu estil. Ha costat una mica adonar-se que no passava de forma linial i que ara eren al present i després al passat, i després més al passat... però un cop agafat el truc, m'he pogut centrar a espantar-me. El meu moment preferit: quan una perruca es movia per terra aterroritzant una pobra japoneseta. M'ha recordat un capítol dels Simpsons en què el Homer s'implanta una cabellera diabòlica.

Unax & Silke

Què miren? L'Unax tenia el director al costat esquerre. La Silke... oferia el millor perfil?

La inauguració

Comencem. M'esperen 10 dies de veure pel·lis i comentaris, després, de "Treballes veient pel·lis? Quin morro!". Aquest matí hem vist el film que inaugurarà el festival. Com l'any passat (amb Darkness) li toca el torn a una pel·li catalana. Molt millor el 2003 que el decepcionant film de Jaume Balagueró. La pel·li de Pau Freixas, Cámara oscura (uns submarinistes es queden sense barca a alta mar i van a parar a un barco on gairebé sempre plou i hi ha males persones), ens ha deixat bon sabor de boca. Bons moments de tensió i algunes actuacions molt encertades (el sempre adequat Lluís Homar, per exemple). I a pesar de la tírria que li tinc a la Silke, trobo que encaixava prou bé i gairebé no he notat que és ella, la mateixa que fa viatges espirituals a Eivissa. En resum: un bon començament, més fred a Sitges que altres anys i la companyia dels mateixos frikis cinèfils de sempre, fent comentaris en veu alta per demostrar el seu coneixement sobre el tema. Com l'any passat, citar una escena d'un film de Tarkovsky et dóna prestigi davant la troupe. Jo, a les meves coses, obsessionat per poder veure Kill Bill dissabte.